tontamente peca…

La meva àvia murciana era una dona de la terra, valenta i sabia malgrat no saber llegir ni escriure. Tenia el coneixement de qui viu la vida de cara.

Va néixer l’any 1898 i va tenir nou fills, tres dels quals es van morir de petits. Hi va haver i un quart, el tio Ramón, que es va salvar crec, per l’afany que van posar tots dos. Va viure la guerra i una postguerra duríssima, de vegades els faltava elmenjar. Crec que la meva obsessió per deixar el plat net (Val més que faci mal que no pas que en sobri) ve d’aquestes penes.

Ella, amb quatre ingredients bàsics et feia un menjar deliciós. Tenia molt bones mans i un enteniment per la vida força radical (bàsic, sense ornaments). No parlava gaire. Et mirava i escoltava. Era una dona de poques paraules.

La sentencia “Quien tontamente peca tontamente se condena” li havia sentit dir unes poques vegades i sempre em posava la pell de gallina. És absolutament saturnal, ha, ha, ha!

Es pot traduir com l’art de jugar la partida de la vida. Quin corriol seguir? Com saber quin és el millor en cada moment? Al meu entendre, aquest és el repte número u de la vida, que tries? Que és el millor per tu? El que pot ser pesat ara, pot donar un fruit boníssims en el futur, o a l’inrevés: un goig d’ara pot ser una p… m… que arrosegues durant temps.

La clau: afinar l’intuïció i seguir-la! i estar atenta!